Contra la corrupció, cap escletxa, cap dubte, cap excepció, res!

Avui hem sabut que, arran de les investigacions del cas 3% de CDC, han imputat a Germà Gordó, diputat del PDeCAT  amb Junts pel Sí. I les reaccions, que no s’han fet esperar, han estat de tots colors.

És evident que en el moment que vivim a Catalunya, la maquinària de la guerra bruta de l’estat ha premut l’accelerador. Ara bé, si es pensen que destapant presumptes (encara no hi ha judici) ens deixarem estar d’independència, van ben molls! Les xarxes de corrupció que hi pugui haver no les ha creat l’independentisme, sinó que venen de lluny, dels sistema autonòmic creat el 78 amb la Constitució que tan branden alguns com les Taules dels 10 Manaments. La prova és que n’hi ha per tots els governs autonòmics, no només a Catalunya per la independència. És més, l’únic partit independentista i amb 86 anys d’història, no ha tingut mai fins ara cap cas de corrupció. O sigui, que per dir-ho d’alguna manera i clarament, la independència no fa la corrupció per més que les clavegueres estatals ho vulguin vendre així.

Ara bé, ja que en el tema corrupció ens fan la feina, per què l’hem de malbaratar? És a dir, aprofitem la seva feina per fer net a casa nostra. Si volem un nou país, no el farem amb els defectes del model que tenim ara no? No és una bona oportunitat per canviar coses com aquesta? Arribat en aquest punt, dues consideracions (poseu-les en l’ordre que vulgueu).

La primera als companys del PDeCAT. No es tracta de canviar-se el nom per seguir amb tot el mateix del què es volien desempallegar. Amagar la brutícia sota la catifa no funciona, sempre es veu el bony i algú sempre acaba aixecant la catifa per saber què hi ha. Si realment el PDeCAT és un nou partit, no pot tenir dubtes en fer plegar a Germà Gordó des del primer minut d’imputat. Ha de fer net amb tot el que representa la vella Convergència de la que es volen demarcar. Allò de només la punteta, ehem… no cola.

La segona als companys dels Comuns, Podem, Catalunya Sí Que Es Pot, Catalunya en Comú i tot aquest garbuix. Demanar responsabilitats al Govern de la Generalitat pel cas Gordó quan ERC, membre de Govern, ja se n’ha desmarcat i demanat la seva dimissió, em sembla, com a mínim, miserable. Si aquesta manera de jugar brut és la nova política, què voleu que us digui? Són les mateixes manipulacions i mentides de la vella. Per altra banda, demanar responsabilitats i explicacions al Govern perquè han imputat un diputat membre de la coalició que governa quan ells, els Comuns, van posar a l’Ajuntament a un imputat, em sembla que passa de mida. Segurament no rectificaran, ni matisaran i molt menys demanaran disculpes. Ara bé, si aquesta és la nova política que volen, deixa molt que desitjar. No es tracta només de criticar partidistament la corrupció dels altres, sinó que s’ha de combatre, denunciar-la, desmarcar-se’n i no promocionar-la, cosa totalment oposada al què ha fet Colau amb Collboni a Barcelona. Vaja, potser podrien aprendre alguna cosa de l’actitud d’ERC vers la corrupció. Promocionar-la diria que no entra en els valors de la ideologia d’esquerra ni extrema esquerra.

Amics tots, no es tracta dissimular, ni mirar a una altra banda, ni veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. Contra la corrupció, cap escletxa, cap dubte, cap excepció, res!!! Si de debò volem un país modèlic, no podem copiar el model espanyol que tenim. Ens hem de mirar a la cara, sincerar-nos, comprometre’ns per fer realitat aquest somni que tants desitgem des de fa tant, i treballar. Treballar com mai per aconseguir el què mai en 300 anys hem aconseguit. Hi som a tocar. Fem-ho!

Anuncis

Catalunya, política i amics

Qui més qui menys, tothom tenim alguna afició que ens ocupa més o menys, depenent de l’enganxats que hi estem o del què ens agrada. I jo no en sóc pas cap excepció.

Sempre he tingut sentiment de país, d’adolescent potser una mica letàrgic, tot i la senyera penjada a l’habitació. A casa, els meus pares, mai m’havien parlat de política, sempre s’han dedicat els dos només a treballar, treballar i treballar per tirar endavant i sortir de les penúries. Suposo que també potser els era una mica tabú, els seus respectius pares havien estat represaliats, detinguts, maltractats, etc. pel franquisme i potser pensaven que “això de la política només porta problemes”. El pare de la meva mare (el padrí Bep), de la Lleva del Biberó, poca cosa explicava. Sempre deia “pos què vols que t’asplica?! Molta misèria!”. Insistint una mica, s’estirava, però no pas gaire, suposo que, sent tan jove, li va fer massa mal i no volia recordar-ho. El pare del meu pare (el padrí Arturo), en canvi, més implicat políticament (va ser Secretari del PSUC i delatat i empresonat per un cosí seu), sí que explicava coses, però jo era massa jove i lamentablement no les recordo. Només recordo les tardes a l’hort, ajudant-lo a treure les males herbes i ell, en els moments de descans a l’ombra d’una parra als capvespres estiuencs, s’esforçava a explicar-nos històries viscudes a la Guerra, suposo que volia que no oblidéssim el patiment de tants. Com me’n penedeixo de no tenir prou consciència en aquell moment de la importància del què m’explicava!

Amb els pas dels anys i de les experiències de la vida, el sentiment es va anar despertant. Després em vaig començar a implicar-hi activament, tant en activisme social com polític. I, un cop hi entres, és gairebé com una espiral que t’engoleix i del que resulta absolutament complicat sortir-ne, sobretot de l’activisme polític. Recordo els moments en què Junqueras es presentava a presidir ERC i un temps després, en què em “dedicava” a seguir-lo en molts dels seus mítings arreu del territori. Deia que feia JunkTurisme. Gràcies a això, vaig començar a conèixer persones, algunes de les quals hem arribat a ser grans amics. Una de les primeres va ser el David Florejachs, llavors xofer de Junqueras, amb qui compartíem (i compartim encara) llargues estones de conversa i moltes coses més.

La política té moltes, moltíssimes, coses bones, però també moltes, moltíssimes, de no tan bones, en què els egos, les ensabonades i males jugades són el pa de cada dia. Per sort, les coses bones, almenys per mi i de moment, encara són majoritàries. Aprens infinitat de coses i altres que et passen pel davant però que no pots aprendre perquè la capacitat intel·lectual té un límit. Però no és això el què més valoro de tot plegat, en absolut!

Gràcies a la política, el JunkTurisme i a la gran expansió de les xarxes socials he pogut conèixer molta gent, alguns, molts en persona, molts d’altres només virtualment però que espero poder almenys saludar algun dia en persona. I és justament això, la gent, però sobretot les grans i bones persones que et trobes les que et fan seguir malgrat totes les coses lletges de la política. Per més malament que ho puguis passar en determinats moments, sempre tens alguns/es bons/es amics/gues que t’entenen el què els expliques el què et passa i t’apuntalen perquè no caiguis i segueixis endavant fent allò que t’agrada: treballar per la independència des del projecte d’ERC. Afortunadament podria dir molts noms, però per evitar el risc de deixar-me algú i quedar fatal, no ho faré. Els qui hi heu estat, ja sabeu qui sou i només us puc dir una cosa: Gràcies per tant, gràcies per tot! I gràcies a tu, Germán, que amb les paraules que vam compartir dissabte m’has inspirat a tornar a escriure.

Festes i partits

Passades ja les dates de Nadal i cap d’any, en que majoritàriament aprofitar per desconnectar de la feina, ja sigui amb la família o amb algun viatge, la rutina i la feina del dia a dia torna a les nostres vides.

També en la vida política, tot torna a moure’s després d’una parada més o menys llarga i intensa dels partits polítics. Així doncs, torna la feina al Parlament, amb la recta final per l’aprovació – o no- dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2017, sí, 2017, fem tard, sí. I també tornen els moviments als partits. Aquests dies, tant Carles Puigdemont com Ada Colau, han fet saber als seus respectius partits i a la ciutadania en general, que no tenen intenció de presentar-se com presidenciables de la Generalitat.

El primer, Puigdemont, de fet, sempre ha dit que la seva missió com a President de la Generalitat és la de convocar i fer efectiu el referèndum per la independència de Catalunya. Potser fins ara ho deia no gaire fermament, però aquest cap de setmana ho va fer formalment. Alhora, potser no tan casualment, surt alguna veu del PDECAT llençant el globus sonda del retorn de Mas a la presidència de la Generalitat, com a un bon candidat. El candidat del PDECAT el triaran els seus militants, evidentment, però no sé si els valia la pena tanta moguda de renovació i amb el nom per tornar tant enrere. Vaja, almenys jo no entenc per renovació el retorn (de fet no ha acabat de marxar mai) d’algú que es dedica a la política des del 1982 i que ha crescut a l’ombra de Jordi Pujol. No sé si els valia la pena tant esforç en la renovació per quedar-se tan sols en una capa de maquillatge. Espero i confio que els militants del PDECAT seran prou intel·ligents per adonar-se’n. Sigui com sigui, insisteixo, seran ells i elles les que acabaran decidint, evidentment.

Per altra banda, Ada Colau i el seu entorn, estan en un procés de fusió de totes les confluències (així s’autoanomenen) (Podem, Catalunya Sí Que Es Pot, En Comú i no sé quantes més) en una sola marca. Bé, de fet, ells diuen que estan construint un nou “espai polític”. “Espai polític” és la nova terminologia creada pels Comuns (així s’ha registrat la confluència) com a eufemisme de partit polític. Aquest eufemisme, però, només l’aguanta les paraules, ja que, si els Comuns pensen presentar-se en algunes eleccions (de fet s’han fusionat per això i treure més rèdit electoral), ho hauran de fer com els partits de tota la vida. Així, si es presenten a la Junta Electoral amb la voluntat de registrar un “espai polític”, hauran de girar cua i tornar, si volen ser candidats a les eleccions, a registrar un partit polític. Sí, com un partit polític típic i tòpic, amb diferents faccions internes i rivals, com tots en uns temps o altres; per mostra Iglésias i Errejón. No hi ha suficient maquillatge per dissimular-ho ni sota una capa d’”espai polític”.

A més, pel pretès “nou espai” no té res de nou. Proclamen l’assemblearisme com la seva essència i gairebé com si l’haguessin inventat ells en el món de la política. Doncs bé, aquí el maquillatge tampoc funciona. ERC, amb més de 80 anys d’història, fa anys i panys que practica l’assemblearisme. I parlant d’assemblearisme, estaria bé saber en quines assemblees es prenen les decisions que proclamen els seus líders, com Xavier Domènech demanant eleccions autonòmiques enlloc d’un referèndum (per guanyar rèdit electoral partidista, òbviament). Perquè clar, proclamar-se portaveus de la veu de la gent de places i carrers i alhora fer i desfer sense consultar-los, seria d’una mala fe i manipulació infinites. Com la manipulació dels brams per tancar el CIE o aturar els desnonaments mentre eren oposició i, ara que són Govern i ho haurien de fer, no poden i en culpen altres. Potser quan, a més de parlar com a partit d’esquerra hi actuïn, es guanyaran la credibilitat dels independentistes d’esquerra, per molts dels quals és inconcebible tenir a l’abast una revolució social per acabar amb les desigualtats socials, la corrupció, el malbaratament econòmic, etc. i renunciar-hi per quatre engrunes que ningú d’allà (Espanya) està disposat a cedir a curt ni mitjà termini.

Passades les festes, quan ens n’adonarem, ja estarem fent campanya pel sí, a l’estiu i al setembre amb el referèndum. En aquest ja breu període de temps, qualsevol indefinició té una data de caducitat breu i qualsevol que es cregui demòcrata, no pot estar a una altra banda que a la del vot dels catalans per decidir el seu futur. O República plena amb tots els seus valors o més autonomisme corrupte anticatalà amb PP, PSOE i Cs. Així de clar!

La Veïna

La Veïna

Dilluns 14:30h del 8 d’agost, al carrer lateral, sense sortida, de casa meva a Vilanova de la Barca. Un carrer de 6 metres d’amplada i amb una vorera en un sol costat del carrer, al de casa meva.

La Veïna crema fulles i rames seques d’una enfiladissa tipus heura que tenia al seu pati i que ha matat, a un metre i mig de la paret del darrere de casa seva, al carrer de 6 metres i just a l’alçada de casa meva.

Una altra veïna del final del carrer surt a cridar-li l’atenció pel que està fent.

Penjo fotos de La Veïna (d’esquena i al carrer) que crema fulles en un grup de facebook amb gent de Vilanova amb el nom de pila de La Veïna i el nom de la casa. I faig una piulada amb les fotos, posant “una veïna” i citant els Mossos i el Bombers.

Arriba ma mare de la piscina i l’atrapa el Jutge de Pau a la porta de casa meva per dir-li que La Veïna s’ha queixat que l’hagi penjat al facebook i que em demani que ho tregui, almenys el nom. El nom de pila i el nom de la casa no surt al cens, ni al llibre de família, ni al DNI, ni a la partida de naixement… per tant, com que no he posat ni cognoms, ni DNI, ni adreça, no ho trec.

Ma mare treu el cap al carrer i, sense dir-li res, La Veïna li diu “ja acabo, Pepita! Ja acabo!” (sent conscient que estava fent una cosa que no podia fer).

Dimarts a mig matí: La Veïna està flitant amb matamosques la porta d’entrada de casa meva perquè li diu a mon germà que hi havia avispes (fals –si tinc avispes a la porta de casa les mato a la primera que vegi). Li diu a mon germà que jo l’he penjat al facebook. Mon germà, que no viu a casa meva, li diu que ell no sap res i que parli amb mi. Ella insisteix i li falta el respecte. Mon germà es retira per no seguir la discussió.

Dimecres a mig matí em truca mon pare que han trucat a casa des de l’Ajuntament, i que volen que els truqui. Hi truco i em diuen que ells no m’han trucat, que ho ha fet el Jutge de Pau. Els dic que vull parlar amb ell en persona i em donen el seu telèfon perquè el truqui i quedi amb ell.

El truco i el primer que li dic és que vingui a casa aquesta tarda per parlar, em diu que no. No donaré més detalls de la conversa per no rebre un altre “toc d’atenció”, però el to no ha estat gaire amable, per dir-ho d’alguna manera.

Resum de tot plegat, tot i La Veïna haver fet un acte vandàlic (quan a Barcelona cremen contenidors al carrer tothom s’escandalitza), resulta que l’amonestada he estat jo per posar el nom de pila i de la casa al facebook.

Reflexió: com es pot veure al mapa del Pla Alfa d’aquell dilluns 8 d’agost, l’activació d’agents per l’alt risc d’incendi era molt elevada. Què hagués passat si salta una guspira de les rames que estava cremant a dins a casa meva? Què m’hagués trobat a l’arribar d’un dels tants viatges a Barcelona que faig o tantes reunions a deshores? Qui se n’hagués fet responsable? Veient que sembla que és molt més greu posar un nom de pila i el nom de la casa que cometre actes vandàlics, o bé faig el mateix i tot el que em molesti a casa ho trec a cremar al mig de carrer o directament truco al Mossos i que l’empaperin, encara que no serveixi de gaire res o li tiro una galleda d’aigua per la finestra o el primer que trobi a mà, total…

Conclusió final: el denunciant d’un acte vandàlic, denunciat per denunciar de bona fe i no anar als Mossos directament.

Pla Alfa 08.08.2016

Despropòsits per tots els gustos (2)

En el darrer article vaig escriure sobre un dels darrers episodis lamentables que anem arrossegant la gent de Ponent. Però és que els altres no es queden enrere, tampoc. Posaré un altre exemple, canviant de color polític, perquè n’hi ha per tots els gustos.

Com segurament sabreu, ja que ha sortit a molts mitjans i des de fa molt temps, el litigi per les obres “de la Franja”, és un tema que els lleidatans ens sentim molt nostre i en som molt sensibles. Fa temps que el govern d’Aragó lluita per recuperar unes obres que van ser comprades, restaurades i conservades fins a dia d’avui, pel Bisbat de Lleida. Obres que no només ha conservat sinó que ha restaurat i salvat moltes d’elles de la seva desaparició, per la seva degradació. Arribats en aquest punt, i després d’anys i anys de lluites judicials per la propietat, surt el conseller de Cultura, Santi Vila,  amb coses com: Santi Vila es resigna en el litigi amb Aragó sobre de l’art de Sixena. Quin conseller de cultura acota el cap davant uns tribunals polititzats en favor de l’unionisme i les seves regles? Quin conseller de cultura es resigna en la seva primera intervenció en el tema, a regalar el nostre patrimoni? Quin respecte pot merèixer un conseller amb aquestes actituds? Espera que la gent de Lleida restem callats i passius per no molestar el poder de Madrid? I encara més, ja que fan una consulta (impulsada i defensant el no a la retirada pel seu alcalde de CDC) a Tortosa per si retiren aquell elogi al feixisme (en ple segle XXI i encara estem així!!!), perquè no fan una consulta als lleidatans si volem regalar allò que és nostre? O només ens atrevim a posar les urnes quan ens sabem guanyadors o només si es fa amb les seves condicions? Opció aquesta de la consulta no la proposo seriosament, evidentment, però posats a esperar ocurrències…

Sóc massa jove per haver viscut el franquisme, però les seves seqüeles a casa, avui, encara són molt presents en el meu padrí de la Lleva del Biberó. Moltes històries m’ha explicat de repressió, tortures, penúries… Una història molt trista, però, malgrat tot, encara la pot explicar. Un referent. Es pensa el conseller Vila que ara oblidaré tota la dignitat del meu padrí, les seves pors al camp de batalla, els seus neguits a la mili de 3 anys després d’haver lluitat a la guerra, els seus esforços i els seus patiments als camps de treball, perquè un tribunal polititzat digui no sé què i ell no els vulgui fer enfadar? No conseller, si manté aquestes intencions m’hi trobarà de cara, a mi i a molts lleidatans. Lleidatans i catalans que interpel·lo des d’aquí a recordar aquestes quatre ratlles (i les de l’anterior article) quan facin la tria de la papereta el 26J.

(Foto de ccma.cat)

Despropòsits per tots els gustos (1)

D’una temporada ençà, a la Terra Ferma no guanyem per disgustos. Però en les darreres setmanes i dies, la cosa ha anat augmentant exponencialment.

Avui mateix, el Paer de Lleida protagonitza el darrer cas de tants. Avui hem sabut que Àngel Ros, aquell que suposadament va plegar del Parlament per ser del sector crític catalanista del PSC, s’ha posat d’acord amb Ciudadanos i PP per retolar en castellà els senyals de trànsit. Està clar, la divisió i la confrontació a la ciutat per aquest motiu era irrespirable. Com sempre, no sortia a les notícies, però la ciutat a les nits era un infern: barricades amb mobiliari urbà, contenidors cremats, aparadors destrossats, cotxes bolcats i disputes i baralles amb ferits entre els veïns favorables a la retolació en castellà dels senyals de trànsit i els que ja les tenen bé. Davant aquest escenari dantesc, es feia imprescindible posicionar-se. I vet aquí, que el Paer va decidir fer-ho en detriment del català.

Ja em perdonareu l’ús de la ironia i el sarcasme, especialment en aquests moments que viu el barri de Gràcia de Barcelona. Només pretenc ridiculitzar els motius de l’alcalde Ros per accedir a aquest despropòsit. Un cop més, el P”S””C” al costat de la dreta rància que defensa mantenir tots els records del franquisme. Clar que ben mirat, no sé de què em sorprenc! El PSOE mai ha votat a favor d’anul·lar el consell de guerra que va condemnar a mort el president legítim de Catalunya, Lluís Companys, després d’un segrest ignominiós i d’una farsa de judici, ni tampoc ha demanat perdó, coherentment, clar. Si no ha estat capaç de fer això, per què hauria ara de vetllar per una minúcia com la immersió lingüística i la protecció de la llengua minoritària? Parlar català dóna un 5% més de possibilitats de trobar feina. Però això, amb la crisi i els índexs d’atur actuals, no importa el més mínim. Ben al contrari, retolem en castellà perquè així un castellanoparlant mai pugui aprendre correctament el català en qualsevol dels àmbits de la seva vida, en aquest cas, transitar correctament pel carrer. Què pot portar a un alcalde, que se suposa que ha de vetllar pel benestar dels seus veïns, a restar-los drets i oportunitats? Ben bé, amb aquests fets, haurien de canviar el nom del càrrec, el senyor Ros no mereix el d’alcalde dels seus veïns.

I una darrera reflexió. Fixeu-vos quins són els partits que han acordat tirar-ho endavant: P”S””C”, C’s i PP. Segons es pot interpretar de la majoria d’enquestes, els resultats del 26J tornarien a donar uns resultats similars, sense que cap partit pugui conformar govern còmodament. Després del fracàs de les negociacions post 20D sense aconseguir govern i tornar a convocar eleccions, ningú es permetrà repetir aquesta història. Intuïu quins partits es poden aliar per formar govern a l’estat espanyol? Intuïu quines polítiques seran preferents per tots ells? No sé vosaltres, però jo, en aquest darrer aspecte, veig unanimitat anticatalana. I per més que Podemos –En Comú Podem-, accepti un referèndum per Catalunya, no aconseguiran la majoria parlamentària per convocar-lo. Només tenim una sortida, que és la que hem començat a fer camí: independència. Per tant, us demano que quan decidiu la papereta pel proper 26J, primer imagineu per un moment aquest escenari i després trieu. Si ho veieu i teniu clar, proposeu el mateix anàlisi a tants com dubtin.

(Foto de Postureig de Lleida)

I vostè, què ha fet senyor Homs?

Enllaçant una mica amb l’article d’ahir sobre l’actitud del president Mas, avui segueixo amb la d’un altre convergent, el seu cap de files a Madrid, en Francesc Homs.

Des de fa uns dies, i davant la manca d’acord per conformar govern a Espanya (de moment), el senyor Homs sembla que només pensa en l’escenari d’unes noves eleccions, quan no depenen ni d’ell ni del seu partit. Realment sembla que no li interessi res més, i només fa que pressionar ERC per fer una llista única (en els termes que diguin ells, clar) en el seu imaginari de noves eleccions. També s’atreveix a posar-se en la política del Parlament de Catalunya, com si encara fos el portaveu del Govern de Mas. Sembla que, com explicava ahir sobre Mas, també li costa de tancar etapes per obrir-ne de noves.

Davant tanta insistència del senyor Homs en pensar i explicar-nos estratègies electorals, especialment encaminades en aturar la caiguda de CDC com indiquen la majoria d’enquestes, m’ha fet pensar que potser el senyor Homs no té gaire feina a fer, a Madrid. Tot i que les xarxes socials no ho són tot, he donat un cop d’ull al twitter d’Homs i al de Tardà, per intentar veure si l’activitat parlamentària era de tan baixa intensitat com sembla de l’actitud d’Homs.

Doncs bé, repassant el twitter de Tardà, aquesta és l’activitat que ha fet el grup d’ERC:

  • 30 de març: demanem la derogació de l’article 315.3 i la despenalització del dret a vaga
  • 29 de març: conseguim aprobar la prohibició del fracking a l’Estat Espanyol
  • 26 de març: al Congreso, forcem a Podemos a pronunciar-se sobre els Toros
  • 24 de març: presentem sis iniciatives per prohibir la mort dels toros, que se’n retirin les subvencions i per la derogació de la tauromàquia com a patrimoni cultural…
  • 21 de març: demanem la compareixença de Margallo per l’expulsió de membres de l’ONU al Sàhara per part del Marroc amb el vist i plau del Gobierno
  • 17 de març: aprovada la proposta no de Llei d’ERC, per reduir l’IVA cultural
  • 16 de març: exigim la derogació de la Llei Mordassa i altres lleis que atempten contra les llibertats
  • 16 de març: lliurament al Congrés de 108.130 signatures recollides en pocs dies en contra de l’acord de la UE i Turquia sobre els refugiats

El 12 de març, ERC i DiL presenten la primera iniciativa conjunta al Congreso per augmentar el Salari Mínim.

Repassant el twitter de Francesc Homs, l’activitat de DiL és aquesta:

  • 17 de març: defensen un paquet de mesures fiscals,socials i laborals en favor dels creadors i artistes

Salta a la vista, oi? Dos (una conjunta) contra 9 (una conjunta). Mentre uns fem feina, altres només especulen en escenaris electorals per salvar els mobles. I després ens venen a dir com hem de fer això o allò? Perdonin, però no! De cap manera! I si realment han fet alguna altra cosa, potser estaria bé que el portaveu del grup parlamentari ho expliqués, més que res per si volen evitar la imatge que estan donant actualment. Nosaltres som republicans i ens creiem els valors que representa el republicanisme i, mentre tinguem espai per treballar, ho farem i no ens despistarem. Perquè volem una societat més justa i no deixem ni deixarem passar cap oportunitat per aconseguir-la. I ho expliquem i ho explicarem on calgui i sempre que calgui!